Vicent Prats i Tarazona va nàixer a Paiporta l’any 1920, sa mare Brígida i son pare Vicente qui també era músic i tocava el trombó al Centre Musical Unió Patriòtica, anterior nom de la Banda Primitiva de Paiporta. Vicent Prats va ser director de la Banda Primitiva de Paiporta, denominació anterior de la de la Unió Musical de Paiporta, des de 1972 fins la seua mort en 1986.

El seu primer mestre va ser En Ramón Navarro Galán, director de la Banda Primitiva de Paiporta des de 1932 fins 1953. La seua vida professional la va desenvolupar com a professor en la Banda Municipal de València, l’Orquestra Municipal de València i al Conservatori Superior de Música José Iturbi de la mateixa ciutat, en l’especialitat de trompeta. Va pertànyer també a l’Orquestra Los Millonarios, de gran prestigi en l’època de les grans orquestres de sales de festa, tipus de les de Glenn Miller o Duke Ellington.

Exemples del seu reconeixement són els requeriments que li feien agrupacions musicals de la categoria de la Societat Musical Santa Cecilia de Cullera o la Societat instructiva Unió Musical de Tavernes de la Valldigna, com a especialista per a la preparació i assessorament de cara als certàmens internacionals.

Casat amb Josefina Montoro Tamarit, vivien a València, en concret al Carrer Cervantes número 25, on compaginava la seua activitat professional amb l’ensenyament de trompeta a alumnes que posteriorment han sigut grans intèrprets de la banda com el cas del que més tard, va ser-ne també president, Francisco Burgos Brull. Als 51 anys, torna al seu poble natal, Paiporta i per la petició del que aleshores era president de la Banda Primitiva En Francisco Llorens Bolinches, se’n fa càrrec de la direcció. Era l’any 72 del segle passat. Es trobà amb una banda que gairebé comptava amb una vintena de músics als quals ensenyava i donava classes en l’àtic de la terrassa de l’Ateneu Musical i Mercantil, oblidada la major part del temps, menys quan algun soci es queixava per què no es podia concentrar en el joc pel soroll dels instruments. Afortunadament la banda acabava d’adquirir instrumental nou per exigències d’homologació en el canvi de tonalitat.

Vicent Prats va proposar a Daniel Chirivella (el del cine vell) i a Pepe Chirivella que li tiraren una mà en l’escola dins de l’especialitat de vent fusta i ell mateix es va encarregar d’impartir les classes de vent metall. La nova dinàmica que va prendre la banda va ser tan gran que va córrer la veu entre la població i molt joves de 9, 10 i 11 anys començaren a rebre classes de solfeig i d’instrument. Cal dir també que tornaren alguns músics que havien abandonat la sua activitat en la banda, tal volta per la desídia que dominava anteriorment en l’ambient musical del nostre poble.

Tant va ser el progrés que en pocs anys la banda va passar a tenir més de setanta músics. Nombre considerable entre les bandes d’eixa època. Però no només de nombre podia presumir, sinó de qualitat en les interpretacions de les obres que Prats (el Franceset) posava en el faristol. Per això en 1978 la banda participa per primera vegada en el Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València i obtingué el segon premi de la seua categoria. Posteriorment Tornaria a participar en el mateix certamen en 1979 i 1980. A partir d’aleshores es a començar a parlar de Paiporta en el terreny musical i amb consideració. Vicent Prats portà el nom i el prestigi musical de Paiporta a molts punts del nostre País.

Entre els certàmens en què va participar la banda dirigida per Vicent Prats cal destacar un Primer i un Segon Premi en successives participacions en el Certamen Ciutat de Cullera, Primer Premi Provincial de la Diputació de València celebrat en l’Olleria, Primer Premi i Medalla d’Honor en el Certamen Regional celebrat en Rafal (Alacant). A més de la participació en nombrosos festivals al llarg de tot el País Valencià.

Es disposava a participar en el Certamen Provincial de l’Excel·lentíssima Diputació de València quan la mort el va sorprendre el dia 1 de febrer de 1986, dia anterior a la data marcada de l’actuació. A la mateixa hora del dia següent, quan la banda havia d’estar actuant al Teatre Principal de València, sota la seua batuta, els músics, els seus companys, van ser incapaços d’emetre una nota mentre portaven el seu fèretre a muscles cap al cementeri vell de Paiporta.

Professor exigent en l’ensenyament de la tècnica instrumental: posició correcta dels llavis en l’embocadura de l’instrument, enfortiment del diafragma per a una emissió correcta i eficaç de l’aire,… En una època on les condicions educatives de tècniques musicals a nivell de bandes eren molt precàries i amb poca base. Potser una mica degué imprimir el seu caràcter quan sent encara un xiquet i estudiant principiant de trompeta, son pare el lligava físicament al tronc d’una figuera que tenien plantada en el pati de la casa fins que al xiquet Vicent li eixia correctament la lliçó. Tanmateix sempre tractà amb correcció els seus alumnes que l’estimaven i sabien reconèixer el seu treball.

Quan era molt menut , només mesurava poc més d’un metre, la gent, en moments de festa, tot adreçant-se a ell li deia: “Franceset, puja a la cadira i toca’ns alguna cosa”, i Vicent pujava a la cadira i delectava el públic present amb les polkes i pasdobles que causaven admiració interpretades per un xiquet de curta edat.

El secret de l’èxit de la seua tasca en la Banda Primitiva de Paiporta possiblement va ser que sempre es va considerar un més entre tots. En una ocasió, durant un viatge de tipus professional que va fer a Madrid, va ser destituït per part de la Junta Directiva. Ell, humilment, en l’assaig següent va agafar la seua trompeta i es van seure a assajar com a un músic més de la banda. Eixa mateixa nit, els músics que desconeixien la noticia del seu cessament, en assabentar-se, van demanar unànimement a la directiva la seua reposició en les tasques de director de la Banda Primitiva de Paiporta. La seua implicació i afecte a la banda del seu poble la demostrava amb detalls com facilitar l’instrumental als alumnes que els necessitaven i la família dels quals no comptava amb els mitjans per a poder-lo costejar, aquestos li ho pagaven com podien. Alguns ni això.

A causa d’una malaltia va perdre la funcionalitat d’un dels seus pulmons. Això que podia haver sigut un gran impediment per al desenvolupament de la seua professió, va ser un repte per a l’esforç en el perfeccionament de la tècnica de respiració mitjançant el diafragma. Un clar exemple per a la gent que per raons diverses tenen qualsevol tipus de minusvalidesa que en part li dificulta la realització d’una activitat, ja siga professional o recreativa. De caràcter introvertit, sobri en la manera de dirigir. Sense donar escarafalls teatrers que normalment van adreçats més al públic que als músics que es dirigeix. Ell sempre tenia una dita en l’última frase de l’últim assaig abans d’un concert, quan tot el treball estava ja fet: “Demà és el concert. Si ix barba Sant Antoni i si no, La Puríssima”. Fugia de falsos aduladors que se li acostaven per beneficiar-se’n personalment o professional. Sincer fins l’exageració, fins i tot en perjudici seu. I lleial amb tots els seus companys i sobretot amb els de la seua banda que mai va abandonar fins el segon abans de la seua mort.

“Don Vicent”, que així li deiem –unint la partícula castellana al nom valencià, com si fos natural!– era un llaurador com qualsevol altre de Paiporta, només que ell en compte de llaurar la terra llaurava la música. I la treballava com aquell, amb amor i força, amb rigor, amb desig de perfecció i de sol a sol: de dia a casa estudiant, assajant amb l’orquestra o donant classes al Conservatori, a poqueta nit a Paiporta ensenyant-nos música a tots nosaltres, de nit dirigint la banda.

Conten que quan era xicotet son pare el tenia nugat a un arbre, a pa i aigua, fins que fera les seues hores d’estudi, volia que el seu fill fos músic per damunt de tot, que tocara la trompeta. El xiquet volia ser futbolista i Freud encara no havia arribat a Paiporta.

I així amb els dies d’abans de guerra d’aquell xiquet, entre jocs, arbres i partitures varen anar passant els anys. Anys d’estudi, sí, un estudi que potser el va salvar, ens va salvar i ens continua salvant. Per què potser allò que ens salva és sempre el fet d’anar una mica més enllà, l’estudi i la investigació en la disciplina que siga.

I els anys el varen fer major. Fins que un dia, malgrat el lloc i els homes, malgrat la por i la fam, la incomprensió dels homes, la burla i la presó, malgrat el desert cultural, malgrat ell mateix, arribà un dia en què la trompeta de Prats va brillar, plena, perfecta havent superat tots els obstacles. I aquella trompeta arribà a ser insuperable. Insuperable per la mateixa raó que ho és l’aroma d’una rosa.

El que eixia del pavelló de la trompeta de Prats no eren sons articulats de qualsevol manera, era una mena de dolçor que no se sabia ben bé d’on venia. D’un substrat d’homes en la frontera de la raó, es va dreçar una expressió delicada, subtil, altíssima.

Encara hui costa de trobar algun trompeta amb aquella qualitat, ací o allà. I sí, els hi ha, pocs però els hi ha, i són, com ell, insuperables. Ho són per què a un cert nivell, quan la tècnica ja no és una trava, el que queda és l’expressió directa al cor, una mena de màgia on les infinites possibilitats de la bellesa es donen alhora, simultàniament. Una experiència que en col·loca a les portes “d’allò-que-no-es-pot-dir-amb-paraules”.

“Com ell tocava no toquen els homes, així toquen els àngels…”, podria dir algú. I altre “era un home esquerp, que no sabia transmetre en les classes amb la paraula, que era antipàtic amb alguns músics, que de vegades era insuportable…”, i segurament tindran raó o part de raó. Pense ara que també diuen això d’aquell músic de Bonn, Ludwig van Beethoven, -a qui per cert li sembla en el gest!-, però no emprarem ni una paraula a “imperfeccions” o “defectes” (com ell solia dir), per què això no representa cap diferència amb la resta dels homes, per què això no suposa cap novetat, per què aquest escrit no naix per a analitzar la psicologia o el caràcter de Prats.

Allò que importa, allò que el feia diferent de la resta dels humans, allò que l’ha fet referent de primera línia en l’àmbit musical del nostre País, fou la seua capacitat (innata? Tant s’hi val!) de crear bellesa amb no més que un tub metàl·lic, la seua trompeta. Una grandíssima aportació sense dubte, per què quina cosa millor pot fer l’home que crear, regalar bellesa?

Fou 1er. trompeta solista de l’Orquestra de València molts anys, i va tenir contacte directe amb els grans directors que ha donat el segle XX, almenys els que varen passar per València. Tot plegat li va permetre conèixer el bo i millor repertori simfònic, de Bach a Ligetti, els secrets millor guardats de la música dita “culta”.

A Paiporta, quan la banda es va “partir” ell se’n va vindre (o se’n va anar) “amb els músics”, a intentar la utopia. Fou el primer director de l’Escola de Música i Interpretació.

El magisteri de Vicent Prats, el seu exemple, la seua llavor la va escampar enlloc i la podem trobar en el bon grapat de músics de gran qualitat que encara hui parlen d’ell amb admiració i fins i tot alguns amb una certa, inevitable enveja. El bon gust, la qualitat, l’equilibri, l’elegància, formen part del llegat de Prats.

Sempre que alce el cap, sempre, sempre que gose mirar, sempre que busque la cançó encara no cantada, escolte aquella dolça trompeta brillant damunt de la misèria.